AMIGO BUITRE

Los buitres son aves carroñeras, sanitarios del monte que se encargan de hacer desaparecer rápidamente los cadáveres de animales salvajes o domésticos abandonados en nuestros campos.En Europa hay 4 especies de buitre, el buitre leonado (Gyps fulvus), el buitre negro (Aegypius monachus), el alimoche (Neophron pernoptrus) y el quebrantahuesos (Gyapetus barbatus).

BUITRE Y GANADERO, UNA RELACIÓN ANCESTRAL

Tradicionalmente los ganaderos y pastores han dejado sus animales muertos en el monte, donde eran rápidamente eliminados por las aves necrófagas; esta relación de amistad se ha forjado al largo de los siglos, favoreciendo a los dos partes. El ganadero se deshace del animal muerto de una forma fácil y económica y se asegura que no será foco de epidemias, el buitre recibe un aporte de alimento extra al que podría encontrar en el medio natural. A día de hoy los muladares explotados de forma tradicional son imprescindibles para nuestros buitres.

LOS BUITRES SE MUEREN DE HAMBRE

El desencadenante del problema es la aparición del mal de las vacas locas (encefalopatía espongiforme bovina), recordemos que debido a la alimentación totalmente contranatural con que eran alimentadas las vacas (piensos hechos de restos animales). Para evitar que la infección se extendiera la unión europea aprobó una normativa, el RE 1774/2002, que prohíbe el abandono del ganado muerto.

La falta de recursos alimentarios ha sido nefasta para nuestros buitres, contabilizándose un descenso generalizado de efectivos y de éxito reproductivo.

LOS EXPERTOS NOS DICEN

Para solucionar el problema de forma efectiva solo falta un poco de voluntad, lo más conveniente es reabrir un gran número de pequeños muladares, que ya existían tradicionalmente y se cerraron, abastecidos por los propios ganaderos y, si hace falta, que la administración se ocupe de garantizar los controles sanitarios correspondientes.

¡EMPIEZA LA RECOGIDA DE FIRMAS!

Si quieres firmar para pedir a la señora ministra de Medio Ambiente que se reabran los muladares puedes ir a este enlace:
http://www.firmasonline.com/1firmas/camp1.asp?C=1791

Si quieres información ampliada puedes entrar en:
http://www.salva-buitres.blogspot.com

¡GRACIAS DE PARTE DE LOS BUITRES!

¿Sueñas con África? Yo si.

Seguramente tu también has pensado en ir alguna vez, pero no como un simple turista sino para aprender y observar con respeto, y si es posible ayudar en la conservación de su fauna. Pues bien, aquí tienes una enlace de unas personas que están trabajando allí y que te ofrecen la posibilidad de visitar África como voluntari@, sabiendo que parte de tu dinero se destinará a proyectos de conservación:
http://www.enkosiniecoexperience.com/
Y si no puedes ir ahora pero quieres echar una mano te voy a contar un poco más:
The Lion Fundation tiene una oportunidad única para comprar 2,500 acres de tierra de gran importancia ecológica que se uniría a la reserva de Makalali (http://www.makalaliresearch.co.za/) en Sudafrica, con esta adquisición de terreno esta reserva alcanzaría una extensión de 60,000 acres. En esta reserva se están realizando proyectos para la cría en cautividad de felinos amenazados como el caracal o el gato silvestre entre otros proyectos que puedes ver en su página web.
La adquisición e incorporación de este pedacito de nuestra Madre Tierra es importante por varias razones, la más importante es que es una zona muy virgen, con un alto grado de biodiversidad y con una fragmentación de habitat limitada.
Si quieres más información puedes escribir a Kelcey info@enkosini.com .
Si quieres hacer una donación puedes desde este enlace:
http://www.enkosiniecoexperience.com/Donation.htm

Yo sigo soñando con África... espero ir pronto ;-D

Caracara, tot un gourmet dels llanos

Aquest ocell tant espectacular és un Caracara (Caracara cheriway) i viu als llanos de Veneçuela, també a gran part del centre i sud del Continent Americà.

Si us fixeu en el seu bec poderòs i ganxut us adonareu desseguida que és un rapinyaire. Però el que segurament no us imaginaríeu és que els hàbits alimentaris d'aquest gourmet són tant variats que pot exercir igualment l'ofici de voltor o de falcó; s'alimenta tant de carronya com de preses vives (petits ocells, tortugues joves, insectes, amfibis, petits mamifers, llangardaixos i serps...), tampoc dubta a fer-se un parell d'ous ferrats si troba un niu de tortuga o caimà.

Sovint se'ls pot veure aguaitant des dels arbres o volant a poca alçada sobre el terra.

El seu hàbitat ideal son els terrenys oberts com la sabana, salpicats d'alguns arbres o zones de conreu. Se'ls sol veure en parelles patrullant el seu territori, ja que el sr. i la sra. cheriway són molt gelosos de les seves propietats i no acaven de veure amb bons ulls la intromisió de parelles veïnes.

La ssssenyora verdegallo

Chironius carinatus (pels biòlegs) i popularment coneguda als llanos de Veneçuela com a "verdegallo". Encara que ...compte! A altres serps verdes i arborícoles també les anomenen verdegallo o sigui que preneu nota del nom científic i consulteu a la guia de serps ;-D.

Aquesta esbelta dama de grans ulls foscos porta un elegant vestit verd pistatxo i li encanta moure's pels arbres. S'alimenta d'ocells, anfibis i petits rosegadors.

Té fama de ser bastant agresiva, tot i que a mi no m'ho va semblar ja que se'm va passejar pel pit tranquilament (tot un honor rebre tan il·lustre visita), però no patiu no és verinosa.

El que si va quedar demostrat és que és una gran actriu. Mentre es movia per les branques, la nostra protagonista va patir els continus atacs d'un cucarachero currucuchú (Campylorhynchus griseus). El "currucuchú" és un ocell que fa uns grans nius penjant de les branques dels arbres i els defensa amb moltes ganes. Cansada de que l' ocell li pessigués la cua , i desprès d'amenaçar-lo repetidament obrint la boca sense que l'ocell desistís, va canviar completament d'estrategia: es va deixar caure de mig cos cap amunt, aguantant-se per la cua i quedant penjada cap per avall com si estiguès morta. Al final el nostre amic cucarachero es va aburrir i la serp va preferir baixar a terra per buscar un lloc més tranquil. És dura la vida d'una Verdegallo!

Sr. Caiman cocodril, alias BABO

Aquest senyor tant sonrient no és un cocodril de l'Orinocco. Es tracta d'un caiman cocodril (Caiman crocodilus), en castellà conegut com a "Caiman de anteojos".
El caiman cocodril és molt abundant a Venezuela i desenes d'individus prenen el sol plegats als marges de les basses i estanys.
Si els voleu diferenciar-los, és molt fàcil! Fixeu-vos bé en les fotos del sr.Cocodril de l'Orinocco (fitxa següent) i del sr. Caiman:

• Els caiman té una protuberancia en forma d'elegant espina sobre l'ull i el cocodril no.


• El caiman té una especie de cresta davant els ulls, sembla que porti unes ulleres, d'aquí el seu nom castellà. El senyor cocodril gaudeix d'una visió perfecta i no li calen les ulleres.


• El cocodril, en comparació, té el morro molt més llarg que el caiman.

Els llaneros els anomenen "babos", cosa que no fa gaire gracia al senyor caiman ja que com es pot veure a la foto(i en part per aixó a deixat que la publiqués), no babejen gens ;-D. Però l'embolic de nomenclatura no s'acaba aquí: si pregunteu a un llanero per un caiman desseguida us assenyalara el cocodril de l'orinocco, i no és que els confonguin, simplement és que ells anomenen "babos" als caimans i "caimans" als cocodrils.
Aquesta postura de prendre el sol amb la boca oberta no és una amenaça dirigida als passejants que passen pel seu costat sinó que és una estrategia per refrigerar-se millor: mentre té la boca oberta aumenta la superficie de pell en contacte amb l'aire. Si us hi fixeu l'interior del cos del caiman queda aïllat de l'exterior, ja que un plec darrera la llengua tanca el pas a l 'aire.

No em negareu que està guapíssim!

Sr. Coco

Aquest cocodril el vaig conèixer a Venezuela. És un cocodril de l'Orinocco (Crocodylus intermedius). Quant el vaig trobar estava prenent el sol al marge d'una bassa. Com sabeu els rèptils són animals de sang freda i per tant s'han de termorregular entrant i sortint de l'aigua i exposant-se més o menys al sol.

Resulta que a Venezuela nomès hi ha tres poblacions de cocodril de l'Orinocco amb més de 500 individus. Això a principis de segle no era així i els parents del Sr. Coco habitaven gran part del pais; malauradament degut al negoci de la pell les poblacions van anar desapareixent quedant nomès dos nuclis amb suficients efectius. El tercer nucli es fruit de l'esforç que s'ha fet des del Hato el Frio per reintroduir aquesta especie.

El senyor Coco m'explica que els llaneros que treballen en aquest Hato (un hato és una explotació ramadera immensa) capturen els nadons cocodril de l'Orinocco i els crien fins que fan més o menys un metre, edat a la que deixen la guarderia i tornen a ser posats en llibertat. Això es fa perqué els ous de cocodril són presa habitual dels mato (Tupinambis teguixin), el mato és un llangardaix enorme que ja us presentaré en una altra ocasió. Evidentment quan les poblacions de cocodril de l'Orinocco siguin prou grans i estables es tornarà a l'equilibri ecològic* i ja no caldrà que els llaneros fagin de nurse dels petits cocodrils.

*els matos es mengen els ous de cocodril però també cal dir que per l'estòmag del Sr. Coco ha passat més d'un mato ;-D (ell mateix m'ho ha confessat).